Des dels inicis de la osteopatia a les darreries del segle XIX fins a l’actualitat, aquest mètode terapèutic ha avançat notablement. Això ha estat possible gràcies al progrés de la medicina en general i de la fisiologia en particular, juntament amb la investigació dels osteòpates per a la recerca i desenvolupament de nous i més eficaços models terapèutics.

L’exposició dels principis de la osteopatia descrits en primer terme per A.T. Still ens ajuda a explicar per quin motiu l’abordatge osteopàtic ha de comprendre la globalitat de la persona i ens serveix com a punt de partida per descriure a través de quins mecanismes fisiològics les tècniques manuals  poden ajudar a millorar l’estat físic de les persones.

 

OSTEOPATIA CLÀSSICA MATARÓ

 

Aquests són els principis que van regir el desenvolupament de la osteopatia en els seus inicis:

  1. El cos és una unitat – Totes les seves parts són interdependents, per tant, la pèrdua de l’equilibri mecànic, neurològic o fluídic en una d’elles, comportarà canvis a curt, mitjà i llarg plaç a atres estructures.
  2. La llei de l’artèria – Un correcte flux sanguini i el seu posterior drenatge venós i limfàtic són necessaris per garantir el correcte funcionament de qualsevol estructura del cos.
  3. L’estructura governa la funció – Per tant, un canvi a una estructura anatòmica produirà canvis a la tasca que desenvolupa.
  4. El cos té mecanismes d’autoregulació i autocuració – el cos té tendència a la homeòstasi ( a nivell orgànic) i a l’equilibri ( estructural). L’estat ideal és aquell en que la fisiologia permet una correcta nutrició cel·lular i eliminació dels productes tòxics i de rebuig. La postura ideal permet el lliure moviment del cos per a la realització de les seves funcions i no ha de dificultar la fisiologia vascular, limfàtica i neurològica. Quan s’altera la homeòstasi o l’equilibri estructural, la interrelació dels sistemes nerviós, immunològic i endocrí busca restablir l’estat ideal.

 

L’alteració de l’estat ideal pot ser deguda a infinitat de causes: infecció, traumatisme, mala postura, malnutrició, estrès, problemes emocionals. Quan això succeeix, els mecanismes d’autocuració de l’organisme es posen en funcionament. I és en aquestes ocasions quan pot ser necessari el tractament osteopàtic, per ajudar al cos a ser més eficient en reforçar els mecanismes d’ajust.

Quan un osteòpata tracta a un pacient, només coneix la informació que aquest li facilita durant l’entrevista inicial i els canvis externs de la lesió o disfunció: canvis sensitius, canvis cutanis, asimetria, alteració del rang de moviment,,,

El terapeuta ha de tenir uns bons coneixements d’anatomia i de biomecànica i ser capaç de reconèixer quins canvis fisiològics han portat a l’individu   a l’estat físic ( de lesió o disfuncional) en què es troba.

Arribat a aquest punt, estarà en condicions d’idear un pla de tractament adequat. I mitjançant l’ús de la mobilització articular, la pressió sobre les parts toves, la tracció o les tècniques d’energia muscular aconseguir  revertir o reduir l’efecte de la disfunció somàtica, la lesió o la malaltia al cos de l’individu.

 

DEFINICIÓ DELS CENTRES OSTEOPÀTICS

L’objectiu d’aquest primer document és explicar per quins mecanismes fisiològics el tractament osteopàtic, actuant a la superfície del cos, pot facilitar o induir canvis a les estructures internes i en el seu funcionament.

Hi ha dos conceptes dels que cal conèixer la definició:

  • Centre fisiològic: lloc del cos on es regula el funcionament d’una estructura corporal

 

osteopatia clásica mataró

 

  • Centre osteopàtic: lloc a la superfície del cos en connexió directe o molt propera a un centre fisiològic. Els centres osteopàtics poden ser sensitius, vasomotors o víscero-motors.

 

És important conèixer la relació entre aquests dos conceptes per dos motius:

  • Tenint en compte que les vísceres no tenen innervació sensitiva, el mal funcionament d’una d’elles pot passar desapercebut a qui la pateix. Però l’osteòpata pot detectar la disfunció mitjançant la observació, la palpació o la mobilització segmentària. La  asimetria,  el canvi de temperatura, la reducció de la mobilitat o la diferent textura de la pell poden indicar una anomalia.  Coneixent el mapa dels centres osteopàtics obtindrem informació referent a què no funciona a dins del cos.
  • L’actuació directe sobre els centres fisiològics molts cops no és possible per la seva localització en profunditat. Però si que podem abordar els centres osteopàtics per iniciar canvis a les estructures amb que tenen connexió (òrgans, glàndules, vísceres, …).

 

FISIOLOGIA DELS CENTRES OSTEOPÀTICS

A continuació exposo 4 arguments fisiològics que expliquen com l’actuació sobre un centre osteopàtic té transferència a altres zones del cos:

 

  • Llei de Head: explicació del dolor referit.

Quan s’aplica un estímul dolorós a una zona de baixa sensibilitat ( ex: intestí) però connectada a nivell nerviós a una zona d’alta sensibilitat ( ex: paravertebrals de la zona lumbar), aquest estímul s’expressarà a la zona de major sensibilitat.

OSTEOPATIA CLÁSICA MATARÓ

  • Llei de Hilton: explicació dels canvis cutanis, vasculars, tròfics, …

Els mateixos troncs vasculars i nerviosos que mouen un segment vertebral, també ho fan a altres estructures ( músculs, arterioles, vísceres, …) al mateix nivell. Per tant, un problema neurològic d’una víscera pot comportar canvis sensitius de la pell i musculatura del mateix nivell.

 

  • Llei recíproca: explicació de com l’aplicació d’un estímul a la superfície del cos té efecte a l’interior.

La informació nerviosa és bidireccional. Quan s’aplica un estímul damunt un gangli intentem transmetre l’estímul nerviós a alguna de les estructures que innerva. De la mateixa manera, un canvi funcional de la víscera ocasiona canvis neurològics que es transmeten a altres zones en superfície.

 

  • Via de menor resistència: on van els estímuls que apliquem.

Els estímuls que apliquem poden tenir abast a diferents segments medul·lars, però aquells que estan en disfunció són més sensibles i respondran a estímuls de més baixa intensitat que els altres del seu voltant (segment facilitat). El cos aprofita el que li oferim portant-ho allà on és necessari.

 

El tractament osteopàtic pot estar orientat de moltes maneres diferents segons la formació i experiència del terapeuta, però els mecanismes que regulen el funcionament del cos són sempre els mateixos. Així que, els diferents models de tractament ( crani-sacral, funcional, body adjustment, …) posen l’accent en diferents mecanismes fisiològics per arribar al mateix objectiu: ajudar el cos a recuperar-se.